Biblioteca DEA SABINA

Poesie di Maria Àngels Anglada-Poetessa spagnola

Maria Àngels Anglada –Laureata in lettere classiche all’Università di Barcellona e grande conoscitrice del mondo classico, ha tradotto testi dal latino e dal greco in catalano. Si è dedicata a vari generi: poesia, narrativa, critica letteraria e saggio. Ha collaborato a diversi periodici. Tra le sue opere, tutte scritte in catalano, si distinguono: “Les closes”, romanzo vincitore del premio Josep Pla 1978; “Sandàlies d’escuma”, vincitore del premio Lletra d’Or 1985; “Columnes d’hores”, che raccoglie tutte le sue poesie fino al 1990; e specialmente “El violí d’Auschwitz” (già uscito in Italia con il titolo “Il violino di Auschwitz”, Editori Riuniti) e il nostro “Il quaderno di Aram” (titolo originale “Quadern d’Aram”).

MURI

*

Muri fragili,

alberi mossi dal vento tra le cancellate

come mi ricordano

le sbarre del silenzio

tra tanti pensieri e la parola!

Quante volte

ci viene negato, fratelli, di dire tutto

con il nome chiaro che impone un sangue antico!

 

Apprendimento

 

Usignolo, piccolo glossatore
Seferis

Usignolo, piccolo poeta,
forse senza accorgermene, ho imparato da te
questi lunghi silenzi
mentre il sole della vita batte così pienamente.

Forse, senza rendermene conto, l’ho imparato
dalla tua pazienza appostata
tra le fronde:
l’attesa di una fragile quiete
in cui le parole trovano il loro filo d’argento,
il fratello oscuro del tuo canto splendente.

(da ‘Arietta‘, 1996)

 

Biografia di Maria Àngels Anglada (Vic, 9 marzo 1930 – Figueras, 23 aprile 1999). Laureata in lettere classiche all’Università di Barcellona e grande conoscitrice del mondo classico, ha tradotto testi dal latino e dal greco in catalano. Si è dedicata a vari generi: poesia, narrativa, critica letteraria e saggio. Ha collaborato a diversi periodici. Tra le sue opere, tutte scritte in catalano, si distinguono: “Les closes”, romanzo vincitore del premio Josep Pla 1978; “Sandàlies d’escuma”, vincitore del premio Lletra d’Or 1985; “Columnes d’hores”, che raccoglie tutte le sue poesie fino al 1990; e specialmente “El violí d’Auschwitz” (già uscito in Italia con il titolo “Il violino di Auschwitz”, Editori Riuniti) e il nostro “Il quaderno di Aram” (titolo originale “Quadern d’Aram”).

MARIA ÀNGELS ANGLADA – BIOGRAFÍA Y OTROS POEMAS

Traducción de Carlos Vitale

Santa Rabia presenta cinco poemas de la poeta catalana Maria Àngels Anglada en versión del poeta y traductor Carlos Vitale. Maria Àngels nació en Vic (Barcelona) en 1930 y murió en Figueres (Girona). Es una de las principales escritoras en lengua catalana del siglo XX. Licenciada en Filología clásica, ha cultivado distintos géneros: la narrativa, el ensayo, la poesía y la crítica literaria. Obras como Les Closes (1979), Sandàlies d’escuma (1985), El violí d’Auschwitz (1994), El quadern d’Aram (1997), Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993), y los poemarios Díptic (1972), Kyparíssia (1980), Carmina cum fragmentis (1990), Arietta (1996), Arietta II (2009) y Poesia completa (Edicions Vitel.la, 2009, de la que se ha hecho esta selección) la han situado en una posición de vanguardia en las letras catalanas.
 
 
 
EL JARDÍN DE NAUSICA
 
Homenaje a Marià Villangómez
 
La palabra sobre la palabra se injerta y ríe.
Ningún vocablo se muere sin que florezca
otro a su costado, de tierra y de oro.
Suave como melocotón, áspero de endrinas,
mellizos de almendra, cerezas encendidas…
Paseo entre los versos, vocablo a vocablo,
huelo el aroma a la vez tierno y seco.
Las manos alargo al manzano en flor
y en fruta sabrosa del poema
y vuelan, cielo arriba, pájaros innumerables.
“Más allá ven el mar que los altos peñascos afrontan.”
 
 
EL JARDÍ DE NAUSICA
 
Homenatge a Marià Villangómez
 
El mot damunt del mot s’empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d’or.
Suau com préssec, aspra d’aranyons,
bessons d’ametla, cireres enceses…
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l’aroma alhora tendra i seca.
Las mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
“Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten.”
 
 
 
SARAJEVO
 
“Hasta aquí la mano de Virgilio”
Francesc Parcerisas
 
 
También a mí me guiaba la mano de Virgilio-
la piedad la música de las palabras.
Visité con él el reino de sombras
ligeras, de los espectros sin luz.
 
Ahora el hierro candente de Sarajevo
me ha borrado el rastro de su mano.
Son pesadas las sombras, pálidos los espectros
de niños estriados con claridad de sangre.
 
En la retaguardia lejana, impotente
sé por qué no encuentro la mano del poeta,
sé que con las dos debe taparse el rostro
-los ojos quebrados, los labios muy cerrados.
 
 
 
SARAJEVO
 
“Fins aquí la mà de Virgili”
Francesc Parcerisas
 
També a mi em guiava la mà de Virgili-
la pietat la música dels mots.
Vaig visitar amb ell el regne d’ombres
lleugeres, dels espectres sense llum.
 
Ara el ferro roent de Sarajevo
m’ha esborrat el rastre de la seva mà.
Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres
d’infants estriats amb claror de sang.
 
A la rereguarda llunyana, impotent
sé perquè no trobo la mà del poeta,
sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre
-els ulls escruixits, els llavis ben closos.

 
BIOGRAFÍA
 
Con aire de dama y arrugas discretas
en ti oculta el tiempo el niño que desciende
los peldaños verdosos bajo los jazmines
y cuelga sus sueños como el mirlo el canto
detrás de las hojas espesas de la hiedra.
 
En libros adultos, muchos ahora leen
tu nombre. Las letras, que parecen inmóviles,
de un secreto sonríen: piratas y príncipes
para las hermanas inventados de noche.
Después navegabas, y han crecido los cuentos.
 
 
BIOGRAFIA
 
Amb aire de dama i arrugues discretes
en tu amaga el temps l’infant que davalla
els graons verdosos sota els gessamins
i penja els seus somnis com la merla el cant
darrere les fulles espesses de l’heura.
 
En llibres adults, molts ara llegeixen
el teu nom. Les lletres, que semblen immòbils,
d’un secret somriuen: pirates i prínceps
per a les germanes inventats de nit.
Després velejaves, i han crescut els contes.

 
ENVENTANADA AL ORIENTE
 
“Enventanada al oriente, la aurora”
Jacint Verdaguer, “La pomerola”
 
Enventanada al oriente, la aurora
me desvela a menudo.
                                   De golpe deshace
dulces engaños, trampas nocturnas y tristes.
El silencio me murmura algunas cosas
que el día me acarreará: quehaceres, sonrisas
y voces de niños quizás y el sonido insistente
del teléfono.
                        Sé qué no me traerá,
que añoraré mientras me lata el corazón.
Pero no puedo saber si vendrá aún
el pájaro que más deseo este febrero-
el batir de alas esquivas de un poema.
 
 
ENFINESTRADA A L’ORIENT
 
“Enfinestrada a l’orient, l’aurora”
Jacint Verdaguer, “La pomerola”
 
Enfinestrada a l’orient, l’aurora
em desvetlla sovint.
                                   D’un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d’infant potser i el so insistent
del telèfon.
                        Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l’ocell que més desitjo aquest febrer-
el cop d’ales esquives d’un poema.

 
DESDE LOS CERCADOS, II
 
Recuerda siempre esta claridad
de la tarde –suavizada
por el trenzado de los cipreses y de los laureles olorosos–
como la ves, ya añorándola, detrás de los ventanales.
 
Recuerda siempre esta claridad
grávida de pájaros casi todos invisibles
fuera de un jilguero que se mece
en la rama más alta del más alto ciprés.
 
Así la tarde del corazón, antes resplandeciente,
es empañada de sombras alargadas
y de este gris que me grita
el nombre más amado.
Y también los pájaros que me cantaban adentro
se ocultan, errantes, y solo
muy de vez en cuando
uno se escapa, se eleva del lago del silencio
y ensaya una canción desde la rama arraigada
en la luz de la honda amorosa memoria.
 
 
 
DES DE LES CLOSES, II
 
Recorda sempre aquesta claror
de la tarda –assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos–
com la veus, ja enyorant-la, darrera els finestrals.
 
Recorda sempre aquesta claror
gràvida d’ocells quasi tots invisibles
fora d’una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.
 
Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d’ombres allargades
i d’aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s’encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s’escapa, s’eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.

 

Olívia Gassol Bellet

Universitat Oberta de Catalunya Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies – UAB

Maria Àngels Anglada (1930 – 1999) havia declarat que no se sentia capaç de construir llibres de poesia. Només, de concebre poemes. Perquè «la poesia», havia dit a Roser Guasch el 1997 durant una entrevista, «m’ha de sortir molt de dins» (Anglada 2000: 119). Dels elements propicis per a la inspiració, del «primer vers donat» en paraules de Josep Carner, n’havia parlat l’any abans a l’Institut d’Es- tudis Catalans: «la paciència, un cert silenci, de vegades la música, un paisatge… però també la tensió, un poema d’altri, una fotografia, una notícia» (Anglada 1996: 296). A desgrat d’aquesta concepció aparentment desestruc- turada dels llibres i d’una producció no gaire extensa de versos, el cert és que la poesia, centre de gravetat de tota la seva obra, segueix amb els anys una evolució lineal, que només es pot descriure amb una lectura seguida dels lli- bres. Per això mateix, i atès que els estudis més extensos sobre l’obra poètica d’Anglada han decantat el pes cap als dos darrers, Carmina cum fragmentis i Arietta (Guasch 1994; Miralles 2010), o han prioritzat la identificació de